No acostumem en aquesta web a publicar articles d’altres llocs, però en aquest cas farem una excepció, donat que els companys de CNT Hospitalet han estat molt encertats en el que posem a continuació.

Dels diversos factors que han influït en els últims 20 anys perquè aquesta part del darrere d’Europa estigui sofrint el procés de crisi més greu dels últims temps hi ha un imputable a la classe treballadora. No dissimulem, nosaltres també tenim la nostra part de responsabilitat en tot això. Hi ha un acord general que la classe empresarial ha enfonsat l’economia jugant als “txiringuitos” financers, evadint impostos, amagant beneficis, etc. Recentment el “cas Millet-Palau de la Música” ha posat sobre la taula les proves indiscutibles que la gestió empresarial pagava salaris miserables als treballadors i treballadores mentre s’omplia les butxaques de forma obscena… i no ens enganyem: Félix Millet és la norma, no l’excepció. També existeix un sentiment generalitzat que els polítics han ajudat que això succeeixi venent les seves poltrones al millor postor, s’han deixat estimar per tota classe de màfies empresarials, grans, petites, d’aquí, d’allí, de professionals, d’afeccionats… I mentre tot això succeïa? què fèiem els treballadors i treballadores? Perdre’ns en una allau de Pa i Circ. Gaudir d’un consum massiu, a crèdit això sí, que ens tenia encantats pensant que “això era Hollywood”… de manera que tot el món va deixar d’interessar-se per les seves condicions de treball. Eren temps en els quals un acomiadament era considerat poc menys que un premi de la loteria pels seus propis afectats. Els sindicats i el seu aparell d’alliberats i advocats nedava en rius de milions… i ningú deia ni piu. Quan el crim del treball temporal va arribar a aquest país de llestos i espavilats els mateixos personatges van continuar amb el “mutis pel fòrum” uns en els seus despatxos de la Via Laietana (Seu dels sindicats grocs) i uns altres fent cua en grans magatzems per a comprar teles de plasma, consoles de videojocs, telèfons mòbils o cotxes i segones residències… com que la compra a crèdit ofega al més eixerit ens llençàvem a fer hores extres com veritables bojos convertint d’aquesta manera el mercat laboral en un mas en el qual uns quants miserables pilotes acostumava als empresaris a funcionar amb poc personal per a obtenir el mateix benefici. Es reduïa la mà d’obra, es destruïen llocs de treball… però mentre les universitats absorbissin a tota aquesta legió de futurs desocupats, aquí no passaria res. Acostumats a no moure un dit com no fos per a fer hores extra, vam deixar que els polítics fessin el que els donés la gana.

Era molt còmode anar cada quatre anys a ficar un paperet en una urna i després donar lliçons de democràcia per la vida, era molt còmode deixar que la tele eduqués als nens i nenes, era molt còmode deixar que uns alliberats sindicals negociessin la nostra condicions de treball… però la gent se sentia la més emprenedora del món: “El meu cotxe m’he l’he guanyat Jo”, “La meva torre”, “La meva casa”… I enmig d’aquestes fabuloses comoditats pocs eren conscients de les penúries que passava mig món: guerres, fam… Com ens n’havíem d’adonar si aquí ho malbaratàvem tot?

Mentrestant les noves generacions s’incorporaven a un mercat laboral totalment transformat: pràctiques, Ett’s, contractes precaris, economia submergida…

I així estem ara, amics. La festa s’ha acabat. Més de 4 milions de desocupats… i ara a veure com paguem les hipoteques que tan intel·ligentment ens havíem negociat amb el banc. I és que ENS DONAVA IGUAL TOT. La justificació universal va ser el “no hi ha més remei”.

A partir d’ara haurem de reflexionar sobre aspectes com el consum, el paper dels polítics, el paper dels empresaris, el paper dels alliberats sindicals, el paper dels mitjans de comunicació de masses, i sobretot sobre EL NOSTRE PROPI PAPER COM TREBALLADORS I TREBALLADORES.

És molt important adonar-nos que com classe treballadora el nostre paper no és tan passiu com ens volen fer creure, si no més aviat actiu: planificar, dissenyar, construir, fabricar… solament d’aquesta manera podrem sortir dignament d’aquesta crisi prefabricada per a aconseguir una rebaixa general de salaris i una destrucció de tot el que és públic. D’alguna manera haurem de fer valer el nostre Treball (amb majúscula) perquè no sigui atropellat per aquesta sopa de sigles nauseabunda que uneix a patronal, dreta, esquerra, i sindicats subvencionats i que fa ja massa temps que es serveix en el “banquet de la vida”.

Fa falta un canvi de rumb. Un eminentment social i que solament es podrà produir des de les files del Treball. Des de les files del capital, de la gent “guay” i adinerada ja sabem el que ens espera: preguntem-li al barrut de Félix Millet.

Fes clic a l’imatge per veure el comunicat.

A la vista està que el model sindical imperant, el de comitès d’empresa, ha fracassat. Certament desprès de 30 anys d’haver optat la majoria de la classe treballadora per aquest model, únicament ens ha aportat retrocés en tots els àmbits.
Començant per l’abaratiment de l’acomiadament per crear contractació indefinida (segons argumenten en les diferents reformes laborals) que ja es pot considerar contractació “indefinidament temporal”, i acabant per la no implicació dels treballadors/es en el dia a dia del sindicat.

A la vista està que els treballadors estem destinats, si seguim per aquest camí, a amotllar-nos a les necessitats de la patronal i no a l’inrevés. Tot això en ares de la sacrosanta competitivitat i el capitalisme salvatge dels neolliberals. Argumenten els de “la paella pel mànec” que els treballadors hauríem de tenir més mobilitat, estar disposats a perdre la feina cada 3 anys i a estar a un nivell formatiu superior, subvencionat per l’empresa i perdut per la Seguretat Social a l´estar lliure de pagar aquest tipus d’impost la patronal.

Vist el text del què de moment s’ha quedat en un intent (la directiva de les 65hores), està clar quines són les línies de ruta de la patronal i els ministres de treball de la UE. És només qüestió de temps que els “sindicats” de sempre vagin signant successives retallades en els nostres drets laborals, com ja han anat fent els últims 30 anys.

A la vista està que potser seria bo replantejar-se aquest model sindical actual i optar per l’opció que planteja CNT des de sempre. Un model que radica en l’assemblea i que implica l’acció dels treballadors/es i no d’unes elits directives.
I a la vista està que ara, el nostre model sindical és l’opció que representa el canvi real enfront d’aquest gegant amb els peus de fang de les eleccions sindicals i la representativitat mal entesa. Els trenta anys de fracàs d’aquests anomenats “pactes de la Moncloa” atorguen a l’anarcosindicalisme una nova vitalitat i una pàtina de novetat al ser un model que desgraciadament fa 30 anys no va ser l’opció escollida per la majoria.
Ara és el moment de posar-lo renovat en el detall i fidel en el fons sobre la taula com està fent la CNT i que aquesta construcció del sindicalisme real continuï en la línia ascendent que està mantenint els últims temps.

Que no ens enganyin als treballadors un altre cop amb el model que fins ara ha vingut essent imperant. I que no passi com pensen alguns, que per intentar introduir un nou “jugador” entre els que fins ara venien tallant el bacallà, les coses canviaran, si no és replantejant-nos tots els mecanismes que fins ara ens han portat a la derrota i a la falta de cohesió entre sindicat i treballadors.
Assumir un cop més les eines d’aquest model sindical (comitès d’empresa, subvencions, etc.) només pot dur-nos per segona vegada al fracàs.

A la vista està que ara és el moment de l’autogestió, l’acció directa i les seccions sindicals de CNT com a eina de lluita. En definitiva ara és el moment del revitalitzat anarcosindicalisme per poder crear un front cohesionat davant la crisi del Sistema.

Un més de CNT Olot.

L’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA, d’ara en endavant) és una entitat cultural d’àmbit estat espanyol, on realitzem activitats de docència i investigació en economia política i autogestió obrera i social.

L’ICEA es basa en els principis de l’assemblearisme, el federalisme, la solidaritat i el suport mutu. L’ICEA no té ànim de lucre, no rep subvencions de l’Estat i les activitats que organitza són de caràcter gratuït. A l’ICEA tenen cabuda estudiants, llicenciats, doctors i professors d’economia, professionals d’altres ciències socials i humanes (sociòlegs, politòlegs, historiadors, filòsofs, juristes, psicòlegs, etc.) i treballadors en general.

L’ICEA està obert als que els interessi trobar una explicació real als successos econòmics i socials. Així mateix pretén col·laborar per a transformar aquesta societat capitalista en una altra societat on no existeixi l’explotació, aprofundint en l’estudi de les alternatives basades en l’autogestió obrera i social, tant a nivell teòric i històric com a pràctic i actual.

L’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió pren com a referent històric l’entitat que amb el nom de “Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya (ICEC)”, es va crear a Barcelona en 1931, i que fins a 1939 va organitzar cursos, conferències i debats sobre temes econòmics i socials.

Com s’estructura l’ICEA?

L’ICEA pren les seves decisions en assemblea i la seva estructura de funcionament es basa en càrrecs de gestió revocables que, al seu torn, creen els seus grups de treball. Així mateix per a l’exercici de les seves activitats, l’ICEA compta amb dos pilars fonamentals: els grups d’estudi i els gabinets tècnics.

Per mitjà dels grups d’estudi es pretén abordar i estudiar un o més temes, per a posteriorment traslladar les conclusions i coneixements a la resta de la societat. Amb els gabinets tècnics es pretén donar suport tècnic com a economistes i investigadors socials a les organitzacions i moviments socials que ho precisin. Els grups d’estudi treballen per mitjà d’un sistema d’educació a distància pel que és possible participar en ells des de qualsevol lloc.

Com a suport als grups d’estudi i gabinets tècnics, l’ICEA compta amb una biblioteca digitalitzada i especialitzada en ciències socials, principalment en economia, autogestió, anarquisme, anarcosindicalisme i moviments obrers i socials. La totalitat de la biblioteca es troba als locals de l’ICEA. El catàleg general i part d’aquesta biblioteca es troba a la pàgina web.

Per què neix l’ICEA?

L’ICEA neix amb l’objectiu de ser una entitat on desenvolupar aspectes culturals i tècnics al servei de la transformació social.

En els aspectes culturals i de formació, l’ICEA pretén crear grups d’estudi en tres àmbits:

1) Anàlisi del funcionament del sistema econòmic capitalista, coneixent les seves característiques i els seus límits.

2) Consolidació com un laboratori d’idees en política econòmica, laboral i social des d’una perspectiva llibertària i tendent a implantar l’autogestió obrera i social. L’objectiu principal és nodrir el pensament i l’acció de les organitzacions i moviments socials.

3) Investigació de les formes econòmiques i socials amb les que substituir el capitalisme per un sistema socioeconòmic basat en l’autogestió. En aquest sentit pretenem cobrir el buit existent pel que fa a l’aprofundiment de l’estudi de les alternatives al sistema capitalista. D’aquesta manera és necessària l’obertura cap a altres camps d’estudi imprescindibles i interrelacionats amb l’economia, com la sociologia, la història, la política, etc.

Aquests estudis es divulgaran per mitjà de la realització d’articles, follets, informes, llibres, conferències, seminaris, cursos i plans d’estudi.

En els aspectes tècnics l’ICEA pretén desenvolupar el seu treball per mitjà de tres gabinets dirigits respectivament a:

- Elaborar una recopilació setmanal de notícies publicades en premsa sobre temes d’interès socioeconòmic i de lluites laborals en l’estat espanyol.

- Oferir assessorament en suport a les lluites laborals i socials.

- Oferir assessorament per a l’autogestió dels mitjans de producció per part dels treballadors.

On trobar-nos?

Els membres de l’ICEA estem presents a dia d’avui a Barcelona, Bilbao i Madrid. Si desitges més informació sobre les activitats i grups d’estudi que estem desenvolupant o estàs interessat/da a pertànyer a l’ICEA pots posar-te en contacte amb nosaltres en la següent direcció:

http://iceautogestion.org

info(arrova)iceautogestion.org

Per contestar breument a la pregunta que Negres Tempestes va fer al passat número de Solidaridad Obrera nº 337.

N.T.- “si la reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya aprovat té previst desenvolupar el marc català de relacions laborals, com respondrà la CNT-AIT estatal i la CNT-AIT de Catalunya i Balears?”

En primer lloc, a la CNT catalano-balear, no s’ha plantejat aquest debat per part de cap sindicat.

Per tan, no estic qualificat per opinar el què farà la CNT en aquest tema concret o si el tractarà en un futur pròxim i quina seria la seva posició al respecte de l’aplicació del nou Estatut.

En tot cas el que sí que puc donar és la meva opinió personal sobre l’Estatut de Catalunya, que pel què fa estrictament al “marc català de Relacions Laborals” dóna a la Generalitat la competència “executiva”, tal com queda reflexat a l’article 170 de l’Estatut. Però en cap cas aquest article ni el nº45 (que també menciona diferents aspectes d’àmbit laboral), li atorga competència “exclusiva”. De manera que l’Estat és qui continua dictant la legislació i les polítiques d’aquest àmbit.

Jo opino que bàsicament, el que s’acaba desenvolupant amb aquest nou Estatut en l’àmbit laboral, no és ni més ni menys que la gestió dels mecanismes de supervisió i execució, tal com ha passat amb la Inspecció de Treball, que sí s’ha fet el traspàs recentment, però no hi ha hagut cap canvi en relació a la situació anterior més enllà de que ara els funcionaris de la IT depenen de la Generalitat, però a tots els efectes es regeixen per la normativa vigent a tot l’Estat.

Resumint, tan a l’article 45, com al 170 se li atorga a la Generalitat el dret a vetllar pel compliment d’una sèrie d’acords que continuen en mans de l’Estat. La Generalitat en aquest àmbit no és més que un òrgan corretja de transmissió de l’Estat.

Per saber més sobre aquest debat fes clic aquí

L’Enric Duran és el noi que ha saltat a la palestra aquesta setmana per haver aconseguit 492.000 € demanant crèdits a diversos bancs i utilitzant els diners aconseguits per finançar projectes dels moviments socials.

Actualment es troba desaparegut ja que no pensa tornar els diners i per evitar l’acció de la “justícia”.

A l’enllaç que teniu a la columna de la dreta de la pàgina d’inici podeu veure una revista (en aquest cas en format pdf) que ha contribuit a subbencionar amb els diners que tant amablement ha reinvertit en una causa justa. Entre les pàgines d’aquesta publicació que consta de 20.000 exemplars anomenada Crisi, i que només sortirà aquest número, hi podeu trobar un article on explica els seus motius per dur a terme aquesta acció de solidaritat extrema.També podeu enllaçar-hi fent click aqui .

Ah! i el més important, l’entrevista audiovisual la podeu trobar aquí sota.Només heu de fer un clic al triangle.

Va per tu Enric!

CNT Olot.

Caracremada

“Avui o demà, ja sé que puc caure. Les lluites com la nostra necessiten víctimes. I no es pot pensar mai en salvar la vida. Si un se salva, doncs, bona sort. Si un cau, doncs és el que ja es pot donar per descomptat. Fins ara la mort m’ha respectat. Si ve, aquí o allà, tant se me’n fot!’ I doncs, què havia de fer? Tornar a Espanya. Allà la lluita encara no ha acabat”. Ramon Vila, 1949

Ramon Vila Capdevila, un home que era conegut amb molts sobrenoms: Jabalí, per la seva corpulència física i el seu caràcter esquiu i seriós; Pasos largos, perquè anava molt ràpid pels camins de bosc; Maroto, el nom familiar dels Vila a Peguera; i un nom menyspreador que el lligava a la premsa groga d’El Caso i les cròniques negres dels diaris franquistes: Caracremada.

El vell militant anarcosindicalista que resistí a les muntanyes catalanes fins al 1963 va ser un dels enemics més forts del franquisme. Per capturar-lo en el seu darrer viatge, un 7 d’agost, es van mobilitzar més de 200 efectius de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil a més de nombrosos sometents i confidents policíacs. Tot per detenir un sol home de 56 anys que creuava els Pirineus i sabotejava les torretes elèctriques per deixar Barcelona a les fosques.

Ramon Vila havia nascut a Peguera al 1908 i la infantesa la va passar a la seva comarca, orfe de mare des de petit es va criar amb el pare i la germana. Era capaç d’estar dies i dies al bosc, menjant baies, bolets, arrels o un tros de cansalada i una mica de pa. Coneixia el bosc des de petit com ningú, les canals de les muntanyes, el pont de Pedret, el Llobregat, on es banyava a l’estiu a les aigües gelades i on pescava les carpes. Ningú com ell i el seus íntims companys, Marcel·lí Massana o Jesús Martínez, coneixien els aixoplucs naturals del bosc i les cares d’aquells que a les masies els acollien i els feien menjar. Ells en deien “bases” de les masies amigues on amb destres senyals posant roba estesa, un llum a una finestra,…’ sabien si la Guàrdia Civil rondava la zona.

Maroto, berguedà, pagès, boxador i miner, militant anarcosindicalista i poeta ocasional, lector impenitent i afeccionat a les matemàtiques, es va convertir sense proposar-s’ho en el darrer resistent muntanyenc contra el règim feixista del general Franco. Senzill i discret, poc amic de fanfarronejar i fer-se veure, fou essencialment un home d’acció, d’aquells que sovintejaren en el sindicalisme català des dels anys vint, un home honest, conscient i partidari de l’acció directa que actuà des de jovenet en les lluites socials de la seva comarca i que durant la guerra anà voluntari a la columna anarquista “Terra i Llibertat” amb els berguedans Ramon Casals, Ramonet Xic, i Josep Ester Borràs. Després del conegut exili republicà, s’evadeix del camp de concentració i s’uneix al maquis francès a Rochechouard, on és aviat conegut popularment com Capitán Raymond, o com Llaugui. Arribà a comandar més de 200 homes i Federica Montseny li dedicà pagines importants del seu llibre sobre els anarquistes a la tempestat europea. Antimilitarista convençut, arribà a rebutjar la Legió d’Honor que li va concedir el Govern francès.

Rebutjant un exili tranquil, s’internà de nou al seu país, la terra el cridava i sentia necessitat d’estar en els seus boscos i contrades. Amic i guia muntanyenc de Facerias, els germans Sabaté, Massana o tants d’altres sense nom, de legions de clandestins, creuà la frontera en un i altre sentit, mai va matar injustament si no fou en defensa pròpia, mai va exposar la seva vida o la dels companys que en ell confiaven, era cautelós i prudent i als masos l’estimaven i a vegades es quedava ajudant temporades senceres a la feina del camp. Tota la seva acció es va realitzar en el medi rural, gairebé mai baixà a Barcelona on els guerrillers urbans es movien amb més comoditat, Ramon era un home de bosc.

En el seu medi sabotejava les torres de conducció elèctrica, volia deixar els empresaris sense energia, cridar l’atenció de tot el món sobre el darrer regim feixista europeu. També feu amb Massana atracaments a capitostos locals, sometents, falangistes o requetès declarats, o als estiuejants barcelonins que ostentaven la seva posició en un país de pobresa i cartilles de racionament. Començava la redistribució d’una riquesa acaparada pels vencedors, els diners servien per a la propaganda o per pagar advocats per als milers d’empresonats pel règim. El fet de poder ser reconeguts no els privava d’anar als pobles a fer el cafetó nocturn als nassos de la Benemérita davant la perplexitat i l’astorament de la població. Al Berguedà sovintegen encara les anècdotes reals o idealitzades dels homes de la muntanya.

Ramon Vila caigué en un parany policial. L’ermità dels boscos va caure abatut sota els trets d’un dispositiu de 200 homes armats. Va dessagnar-se tota una nit, ningú no l’ajudà, el seu nom inspirava respecte, ningú no gosà d’acostar-s’hi. I fou enterrat entre dos arbres, tal com ell havia desitjat en un dels seus poemes, fora del cementiri. Va córrer la sort dels malfactors antics, la sort d’en Serrallonga, el Boquica o els Xafarroques, mites del poble. Ramon Vila senzill i humil va reposar fins fa dos anys sense un senyal que indiqués que allí dormia un heroi de la resistència francesa contra el nazisme, un lluitador antifranquista. El 2000, fou enterrat dignament, una placa de vidre recorda als excursionistes i viatgers que allí reposa el darrer guerriller antifranquista.

Entre els arbres el vent xiula:

En Maroto és mort;

l’han matat les caderneres.

Dolors Marín, doctora en Història

Escric en la llèngua de la meva mare que, com jo, també és “indígena” d’aquesta terra. Tot i que el meu pare nasqué a la preciosa terra de Jaén, a casa sempre he sentit parlar el català. Tota la meva família, la catalana és clar, parla en català i aquest és l’idioma en el que vaig aprendre la història, les matemàtiques, la geografia i en i amb ell he après a percebre les injustícies del nostre món. També a través i gràcies a ell, vaig aprendre la llèngua castellana i, més tard, l’anglesa. No és d’extranyar, doncs, que sigui en català com penso, sento, raono i explico el que passa al meu voltant. Això no és en cap cas una justificació, ans al contrari, és la constatació d’un fet. Fins aquí no hi ha cap problema; es podria afirmar el que acabo d’escriure parlant del castellà o del finès i continuaria sense haver-hi cap problema.

El problema de veritat rau en la gent que tot i entendre el meu idioma prefereixen evitar-lo o intenten negar-lo o desprestigiar-lo com si no fos exactament igual de vàlid que qualsevol altre idioma del món o com si, realment, es pogués obviar quan no odiar una llèngua.

Que hi hagi gent que prefereixi no parlar-lo si pot passar sense fer-ho s’entén perfectament (igual que jo prefereixo no parlar en castellà si me’n puc estalviar) però menyspreuar un idioma és, com a mínim, d’ignorant. Perquè menystenint un idioma, i en això cal pensar-hi, es menysprea molt més.

El problema sorgeix també quan qui menysprea la meva llèngua (aquí, a Catalunya, sento recordar-ho), vesteix aquest gest de fals respecte i d’una “racional” llibertat en la que tot val. Amparats i constrenyits per una visió materialista dels fenòmens socials, equiparen les llèngües i els fets culturals a les pastanagues o als cotxes. “Que cadascú s’expressi com millor sàpiga i vulgui” diuen. I només els faltaria afegir que això és un país lliure i que cadascú consumeix aquells productes (també els culturals) que tenen una millor relació productivitat/preu. Si apliquéssim aquesta equació mercantilista a la realitat laboral, ens trobaríem que en aquest sentit la CNT es troba en la mateixa situació que el català : donades les circumstàncies del “mercat” laboral/sindicalista actual, la CNT és defensada per nosaltres ,només (i repeteixo que sempre mirant-nos-ho des d’un punt de vista mercantilista) com a producte singular i únic dins un territori definit i, com el català, té totes les de perdre en un entorn que crea les condicions necessàries per tal que deixi d’existir i de ser als “mercats”. Si apliquéssim aquí les raons del mercat lliberal, ningú no s’afiliaria a la CNT però aquí estem nosaltres: demostrant que les lleis del mercat només valen per als poderosos i els que tenen els asos a la màniga.

Davant de tanta “llibertat d’elecció”, doncs, costa montar arguments que defensin l’ús d’una llèngua minoritàra i condemnada a extingir-se segons els pronòstics dels adlàters de les lleis del mercat. Però resulta que les llèngües, la cultura, la identitat no són equiparables a les empreses o als productes; no se’ls pot posar a competir en un “mercat cultural” on només les llèngües que tinguin més demanda siguin consumides pels éssers parlants. Quan se’m diu que el castellà és més útil que el català a l’hora de difondre continguts no s’està pensant realment en la utilitat de l’idioma en sí sinó que s’està pensant en termes quantitatius. No es pensa en la qualitat dels continguts ni en els receptors ni en el canal escollit per fer arribar el missatge sinó en la capacitat que cada llèngua té per arribar a més o menys gent. Seguint per aquest camí també afegirem que podríem escriure-ho tot en anglès donada la demanda que té aquest idioma a nivell no ja català ni estatal sinó i també mundial.

Però això últim ja no agrada tant als meus interlocutors defensors de la quantitat: certificar la defunció del producte cultural (o idioma) de l’altri és fàcil però acceptar que sigui la teva pròpia cultura la que serà sacrificada a l’altar de la raó quantitativa i mercantilista ja no ho és tant perquè, senyores i senyors, toca la fibra… I és que les comparacions són odioses, per això dic que les llèngües mai no han competit i no haurien de fer-ho: perquè són el mateix. Quan algú es posa a escriure ho fa amb un llenguatge determinat: amb expressions, frases fetes, etc. i també ho fa en un moment social únic: una cultura (per dir-ho en un sentit ampli) que s’ha de transcriure tal com raja, sense pensar en si els lectors de Mineápolis entendran o no el que és donar gat per llebre. I no us preocupeu amics de l’universalisme del vostre idioma: si el que dieu val la pena, ja sortirà algú per traduir-ho. Està clar.

Sempre pamplinejant!!

Aquesta darrers mesos arriba la més que esperada noticia de la fallida de les grans empreses de construcció de la comarca. Després dels últims anys de beneficis brutals i escandalosos sembla que tot se’n va a la merda o això és el que ens agradaria creure. Veure com els poderosos cauen sempre ens ha fet una certa gràcia. Segurament perquè passa molt poques vegades volem creure que aquesta vegada hauran de baixar dels núvols per a poder sobreviure.

Res més lluny de la realitat, per molts deutes que tingui una empresa els seus responsables no es veuen mai afectats. Any rera any els beneficis multimilionaris dels grans especuladors passen com per art de màgia dels comptes de l’empresa als comptes particulars engreixant fortunes que a la resta de mortals se’ns fan difícils d’imaginar.

Som uns ingenus al pensar que aquests individus s’han arruïnat, des de les seves torres, els seus vehicles de molts milers d’euros i els seus despatxos se’n foten de nosaltres de mala manera.

Se’n foten a la cara de la gent que ha pagat per un pis que no s’acabarà de construir en molt de temps, se’n foten dels interventors que els bancs envien (una mica massa tard) a controlar la seva comptabilitat, se’n foten dels autònoms a qui han estat esprement com una llimona durant anys i que d’un dia per l’altre s’han quedat sense feina, se’n foten també dels fusters, llauners, pintors… que treballaven per ells i ara es veuen obligats a hipotecar-se per cobrar en espècies el que els deuen, se’n foten del mobbing immobiliari repartint-se el pastís de la nostra molt noble i lleial ciutat, etc. En definitiva la teva sort, la meva i la de tots els altres els importa una merda ben grossa.

Mentrestant continuaran els seus negocis foscos expandint els seus tentacles a d’altres camps i ignorant completament els drets laborals dels treballadors, els descansos, les jornades laborals, els contractes i qualsevol cosa que els faci desviar de la seva intenció clara: fer més diners.

Olot i els seus treballadors/es sempre hem estat capdavanters en la submissió i el vassallatge cap a l’amo, paraula que aquí a la terra dels volcans encara ens agrada utilitzar com si no haguéssim sortit mai de l’edat mitjana.

Els qui treballen al sector públic estan massa bé com per queixar-se tot i que l’empresa més gran de la ciutat (suposo que sabeu a quina em refereixo) és de les més corruptes i brutes que existeixen malgrat que hauria de ser la més exemplar en drets laborals. No cal treballar-hi per adonar-se del que s’hi cou.

A l’empresa privada la situació tampoc és millor. Les petites i mitjanes empreses, sovint familiars, no tenen cap mena de respecte per les persones treballadores passant-se totes les lleis i convenis per l’arc del triomf gràcies a la ignorància de la gent en aquests temes. Ignorància i també por, si se t’acudeix qüestionar la manera com es fan les coses en aquestes empreses, els seus caps, actuant com una veritable família siciliana se’n cuidaran prou que et torni a costar molt trobar feina avisant fins i tot les ETT’s de la mena de treballadora que ets.

I que dir de les grans i flamants empreses de la comarca, cau de rates amb més encarregats dels necessaris que exerceixen la veu de l’amo com si els hi anés la vida. Amb l’hipoteca penjant d’un fil a la gent només li queda encomanar-se perquè no li toqui a la propera regulació de plantilla o concurs de creditors, eufemisme de la suspensió de pagaments de tota la vida. La salvaguarda dels llocs de treball ens converteixen a gairebé tots i totes en uns pilotes o com a mal menor en persones que perdem la capacitat de ser crítics amb allò que ens envolta. Dels nostres benaurats representants sindicals que no apareixen mai per la feina millor en parlem un altre dia que avui no tinc ganes de vomitar.

No sentiu la pudor? Jo si i aquesta vegada no és el Fluvià.

Ignatius J. Reilly

En aquest sub-apartat d’economia anirem reproduint articles extrets del periòdic CNT o SOLIDARIDAD OBRERA que ens semblin d’especial interès. Pots trobar les edicions digitals actualitzades entre els enllaços de la nostra web, encara que estaría bé que si t’agrada t’incorporessis com a subscriptor.Ajuda a la premsa llibertària.

Article: PER QUÈ PUGEN ELS PREUS? (clic aquí per veure’l)