No acostumem en aquesta web a publicar articles d’altres llocs, però en aquest cas farem una excepció, donat que els companys de CNT Hospitalet han estat molt encertats en el que posem a continuació.

Dels diversos factors que han influït en els últims 20 anys perquè aquesta part del darrere d’Europa estigui sofrint el procés de crisi més greu dels últims temps hi ha un imputable a la classe treballadora. No dissimulem, nosaltres també tenim la nostra part de responsabilitat en tot això. Hi ha un acord general que la classe empresarial ha enfonsat l’economia jugant als “txiringuitos” financers, evadint impostos, amagant beneficis, etc. Recentment el “cas Millet-Palau de la Música” ha posat sobre la taula les proves indiscutibles que la gestió empresarial pagava salaris miserables als treballadors i treballadores mentre s’omplia les butxaques de forma obscena… i no ens enganyem: Félix Millet és la norma, no l’excepció. També existeix un sentiment generalitzat que els polítics han ajudat que això succeeixi venent les seves poltrones al millor postor, s’han deixat estimar per tota classe de màfies empresarials, grans, petites, d’aquí, d’allí, de professionals, d’afeccionats… I mentre tot això succeïa? què fèiem els treballadors i treballadores? Perdre’ns en una allau de Pa i Circ. Gaudir d’un consum massiu, a crèdit això sí, que ens tenia encantats pensant que “això era Hollywood”… de manera que tot el món va deixar d’interessar-se per les seves condicions de treball. Eren temps en els quals un acomiadament era considerat poc menys que un premi de la loteria pels seus propis afectats. Els sindicats i el seu aparell d’alliberats i advocats nedava en rius de milions… i ningú deia ni piu. Quan el crim del treball temporal va arribar a aquest país de llestos i espavilats els mateixos personatges van continuar amb el “mutis pel fòrum” uns en els seus despatxos de la Via Laietana (Seu dels sindicats grocs) i uns altres fent cua en grans magatzems per a comprar teles de plasma, consoles de videojocs, telèfons mòbils o cotxes i segones residències… com que la compra a crèdit ofega al més eixerit ens llençàvem a fer hores extres com veritables bojos convertint d’aquesta manera el mercat laboral en un mas en el qual uns quants miserables pilotes acostumava als empresaris a funcionar amb poc personal per a obtenir el mateix benefici. Es reduïa la mà d’obra, es destruïen llocs de treball… però mentre les universitats absorbissin a tota aquesta legió de futurs desocupats, aquí no passaria res. Acostumats a no moure un dit com no fos per a fer hores extra, vam deixar que els polítics fessin el que els donés la gana.

Era molt còmode anar cada quatre anys a ficar un paperet en una urna i després donar lliçons de democràcia per la vida, era molt còmode deixar que la tele eduqués als nens i nenes, era molt còmode deixar que uns alliberats sindicals negociessin la nostra condicions de treball… però la gent se sentia la més emprenedora del món: “El meu cotxe m’he l’he guanyat Jo”, “La meva torre”, “La meva casa”… I enmig d’aquestes fabuloses comoditats pocs eren conscients de les penúries que passava mig món: guerres, fam… Com ens n’havíem d’adonar si aquí ho malbaratàvem tot?

Mentrestant les noves generacions s’incorporaven a un mercat laboral totalment transformat: pràctiques, Ett’s, contractes precaris, economia submergida…

I així estem ara, amics. La festa s’ha acabat. Més de 4 milions de desocupats… i ara a veure com paguem les hipoteques que tan intel·ligentment ens havíem negociat amb el banc. I és que ENS DONAVA IGUAL TOT. La justificació universal va ser el “no hi ha més remei”.

A partir d’ara haurem de reflexionar sobre aspectes com el consum, el paper dels polítics, el paper dels empresaris, el paper dels alliberats sindicals, el paper dels mitjans de comunicació de masses, i sobretot sobre EL NOSTRE PROPI PAPER COM TREBALLADORS I TREBALLADORES.

És molt important adonar-nos que com classe treballadora el nostre paper no és tan passiu com ens volen fer creure, si no més aviat actiu: planificar, dissenyar, construir, fabricar… solament d’aquesta manera podrem sortir dignament d’aquesta crisi prefabricada per a aconseguir una rebaixa general de salaris i una destrucció de tot el que és públic. D’alguna manera haurem de fer valer el nostre Treball (amb majúscula) perquè no sigui atropellat per aquesta sopa de sigles nauseabunda que uneix a patronal, dreta, esquerra, i sindicats subvencionats i que fa ja massa temps que es serveix en el “banquet de la vida”.

Fa falta un canvi de rumb. Un eminentment social i que solament es podrà produir des de les files del Treball. Des de les files del capital, de la gent “guay” i adinerada ja sabem el que ens espera: preguntem-li al barrut de Félix Millet.

A la vista està que el model sindical imperant, el de comitès d’empresa, ha fracassat. Certament desprès de 30 anys d’haver optat la majoria de la classe treballadora per aquest model, únicament ens ha aportat retrocés en tots els àmbits.
Començant per l’abaratiment de l’acomiadament per crear contractació indefinida (segons argumenten en les diferents reformes laborals) que ja es pot considerar contractació “indefinidament temporal”, i acabant per la no implicació dels treballadors/es en el dia a dia del sindicat.

A la vista està que els treballadors estem destinats, si seguim per aquest camí, a amotllar-nos a les necessitats de la patronal i no a l’inrevés. Tot això en ares de la sacrosanta competitivitat i el capitalisme salvatge dels neolliberals. Argumenten els de “la paella pel mànec” que els treballadors hauríem de tenir més mobilitat, estar disposats a perdre la feina cada 3 anys i a estar a un nivell formatiu superior, subvencionat per l’empresa i perdut per la Seguretat Social a l´estar lliure de pagar aquest tipus d’impost la patronal.

Vist el text del què de moment s’ha quedat en un intent (la directiva de les 65hores), està clar quines són les línies de ruta de la patronal i els ministres de treball de la UE. És només qüestió de temps que els “sindicats” de sempre vagin signant successives retallades en els nostres drets laborals, com ja han anat fent els últims 30 anys.

A la vista està que potser seria bo replantejar-se aquest model sindical actual i optar per l’opció que planteja CNT des de sempre. Un model que radica en l’assemblea i que implica l’acció dels treballadors/es i no d’unes elits directives.
I a la vista està que ara, el nostre model sindical és l’opció que representa el canvi real enfront d’aquest gegant amb els peus de fang de les eleccions sindicals i la representativitat mal entesa. Els trenta anys de fracàs d’aquests anomenats “pactes de la Moncloa” atorguen a l’anarcosindicalisme una nova vitalitat i una pàtina de novetat al ser un model que desgraciadament fa 30 anys no va ser l’opció escollida per la majoria.
Ara és el moment de posar-lo renovat en el detall i fidel en el fons sobre la taula com està fent la CNT i que aquesta construcció del sindicalisme real continuï en la línia ascendent que està mantenint els últims temps.

Que no ens enganyin als treballadors un altre cop amb el model que fins ara ha vingut essent imperant. I que no passi com pensen alguns, que per intentar introduir un nou “jugador” entre els que fins ara venien tallant el bacallà, les coses canviaran, si no és replantejant-nos tots els mecanismes que fins ara ens han portat a la derrota i a la falta de cohesió entre sindicat i treballadors.
Assumir un cop més les eines d’aquest model sindical (comitès d’empresa, subvencions, etc.) només pot dur-nos per segona vegada al fracàs.

A la vista està que ara és el moment de l’autogestió, l’acció directa i les seccions sindicals de CNT com a eina de lluita. En definitiva ara és el moment del revitalitzat anarcosindicalisme per poder crear un front cohesionat davant la crisi del Sistema.

Un més de CNT Olot.

Per contestar breument a la pregunta que Negres Tempestes va fer al passat número de Solidaridad Obrera nº 337.

N.T.- “si la reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya aprovat té previst desenvolupar el marc català de relacions laborals, com respondrà la CNT-AIT estatal i la CNT-AIT de Catalunya i Balears?”

En primer lloc, a la CNT catalano-balear, no s’ha plantejat aquest debat per part de cap sindicat.

Per tan, no estic qualificat per opinar el què farà la CNT en aquest tema concret o si el tractarà en un futur pròxim i quina seria la seva posició al respecte de l’aplicació del nou Estatut.

En tot cas el que sí que puc donar és la meva opinió personal sobre l’Estatut de Catalunya, que pel què fa estrictament al “marc català de Relacions Laborals” dóna a la Generalitat la competència “executiva”, tal com queda reflexat a l’article 170 de l’Estatut. Però en cap cas aquest article ni el nº45 (que també menciona diferents aspectes d’àmbit laboral), li atorga competència “exclusiva”. De manera que l’Estat és qui continua dictant la legislació i les polítiques d’aquest àmbit.

Jo opino que bàsicament, el que s’acaba desenvolupant amb aquest nou Estatut en l’àmbit laboral, no és ni més ni menys que la gestió dels mecanismes de supervisió i execució, tal com ha passat amb la Inspecció de Treball, que sí s’ha fet el traspàs recentment, però no hi ha hagut cap canvi en relació a la situació anterior més enllà de que ara els funcionaris de la IT depenen de la Generalitat, però a tots els efectes es regeixen per la normativa vigent a tot l’Estat.

Resumint, tan a l’article 45, com al 170 se li atorga a la Generalitat el dret a vetllar pel compliment d’una sèrie d’acords que continuen en mans de l’Estat. La Generalitat en aquest àmbit no és més que un òrgan corretja de transmissió de l’Estat.

Per saber més sobre aquest debat fes clic aquí

Escric en la llèngua de la meva mare que, com jo, també és “indígena” d’aquesta terra. Tot i que el meu pare nasqué a la preciosa terra de Jaén, a casa sempre he sentit parlar el català. Tota la meva família, la catalana és clar, parla en català i aquest és l’idioma en el que vaig aprendre la història, les matemàtiques, la geografia i en i amb ell he après a percebre les injustícies del nostre món. També a través i gràcies a ell, vaig aprendre la llèngua castellana i, més tard, l’anglesa. No és d’extranyar, doncs, que sigui en català com penso, sento, raono i explico el que passa al meu voltant. Això no és en cap cas una justificació, ans al contrari, és la constatació d’un fet. Fins aquí no hi ha cap problema; es podria afirmar el que acabo d’escriure parlant del castellà o del finès i continuaria sense haver-hi cap problema.

El problema de veritat rau en la gent que tot i entendre el meu idioma prefereixen evitar-lo o intenten negar-lo o desprestigiar-lo com si no fos exactament igual de vàlid que qualsevol altre idioma del món o com si, realment, es pogués obviar quan no odiar una llèngua.

Que hi hagi gent que prefereixi no parlar-lo si pot passar sense fer-ho s’entén perfectament (igual que jo prefereixo no parlar en castellà si me’n puc estalviar) però menyspreuar un idioma és, com a mínim, d’ignorant. Perquè menystenint un idioma, i en això cal pensar-hi, es menysprea molt més.

El problema sorgeix també quan qui menysprea la meva llèngua (aquí, a Catalunya, sento recordar-ho), vesteix aquest gest de fals respecte i d’una “racional” llibertat en la que tot val. Amparats i constrenyits per una visió materialista dels fenòmens socials, equiparen les llèngües i els fets culturals a les pastanagues o als cotxes. “Que cadascú s’expressi com millor sàpiga i vulgui” diuen. I només els faltaria afegir que això és un país lliure i que cadascú consumeix aquells productes (també els culturals) que tenen una millor relació productivitat/preu. Si apliquéssim aquesta equació mercantilista a la realitat laboral, ens trobaríem que en aquest sentit la CNT es troba en la mateixa situació que el català : donades les circumstàncies del “mercat” laboral/sindicalista actual, la CNT és defensada per nosaltres ,només (i repeteixo que sempre mirant-nos-ho des d’un punt de vista mercantilista) com a producte singular i únic dins un territori definit i, com el català, té totes les de perdre en un entorn que crea les condicions necessàries per tal que deixi d’existir i de ser als “mercats”. Si apliquéssim aquí les raons del mercat lliberal, ningú no s’afiliaria a la CNT però aquí estem nosaltres: demostrant que les lleis del mercat només valen per als poderosos i els que tenen els asos a la màniga.

Davant de tanta “llibertat d’elecció”, doncs, costa montar arguments que defensin l’ús d’una llèngua minoritàra i condemnada a extingir-se segons els pronòstics dels adlàters de les lleis del mercat. Però resulta que les llèngües, la cultura, la identitat no són equiparables a les empreses o als productes; no se’ls pot posar a competir en un “mercat cultural” on només les llèngües que tinguin més demanda siguin consumides pels éssers parlants. Quan se’m diu que el castellà és més útil que el català a l’hora de difondre continguts no s’està pensant realment en la utilitat de l’idioma en sí sinó que s’està pensant en termes quantitatius. No es pensa en la qualitat dels continguts ni en els receptors ni en el canal escollit per fer arribar el missatge sinó en la capacitat que cada llèngua té per arribar a més o menys gent. Seguint per aquest camí també afegirem que podríem escriure-ho tot en anglès donada la demanda que té aquest idioma a nivell no ja català ni estatal sinó i també mundial.

Però això últim ja no agrada tant als meus interlocutors defensors de la quantitat: certificar la defunció del producte cultural (o idioma) de l’altri és fàcil però acceptar que sigui la teva pròpia cultura la que serà sacrificada a l’altar de la raó quantitativa i mercantilista ja no ho és tant perquè, senyores i senyors, toca la fibra… I és que les comparacions són odioses, per això dic que les llèngües mai no han competit i no haurien de fer-ho: perquè són el mateix. Quan algú es posa a escriure ho fa amb un llenguatge determinat: amb expressions, frases fetes, etc. i també ho fa en un moment social únic: una cultura (per dir-ho en un sentit ampli) que s’ha de transcriure tal com raja, sense pensar en si els lectors de Mineápolis entendran o no el que és donar gat per llebre. I no us preocupeu amics de l’universalisme del vostre idioma: si el que dieu val la pena, ja sortirà algú per traduir-ho. Està clar.

Sempre pamplinejant!!

Aquesta darrers mesos arriba la més que esperada noticia de la fallida de les grans empreses de construcció de la comarca. Després dels últims anys de beneficis brutals i escandalosos sembla que tot se’n va a la merda o això és el que ens agradaria creure. Veure com els poderosos cauen sempre ens ha fet una certa gràcia. Segurament perquè passa molt poques vegades volem creure que aquesta vegada hauran de baixar dels núvols per a poder sobreviure.

Res més lluny de la realitat, per molts deutes que tingui una empresa els seus responsables no es veuen mai afectats. Any rera any els beneficis multimilionaris dels grans especuladors passen com per art de màgia dels comptes de l’empresa als comptes particulars engreixant fortunes que a la resta de mortals se’ns fan difícils d’imaginar.

Som uns ingenus al pensar que aquests individus s’han arruïnat, des de les seves torres, els seus vehicles de molts milers d’euros i els seus despatxos se’n foten de nosaltres de mala manera.

Se’n foten a la cara de la gent que ha pagat per un pis que no s’acabarà de construir en molt de temps, se’n foten dels interventors que els bancs envien (una mica massa tard) a controlar la seva comptabilitat, se’n foten dels autònoms a qui han estat esprement com una llimona durant anys i que d’un dia per l’altre s’han quedat sense feina, se’n foten també dels fusters, llauners, pintors… que treballaven per ells i ara es veuen obligats a hipotecar-se per cobrar en espècies el que els deuen, se’n foten del mobbing immobiliari repartint-se el pastís de la nostra molt noble i lleial ciutat, etc. En definitiva la teva sort, la meva i la de tots els altres els importa una merda ben grossa.

Mentrestant continuaran els seus negocis foscos expandint els seus tentacles a d’altres camps i ignorant completament els drets laborals dels treballadors, els descansos, les jornades laborals, els contractes i qualsevol cosa que els faci desviar de la seva intenció clara: fer més diners.

Olot i els seus treballadors/es sempre hem estat capdavanters en la submissió i el vassallatge cap a l’amo, paraula que aquí a la terra dels volcans encara ens agrada utilitzar com si no haguéssim sortit mai de l’edat mitjana.

Els qui treballen al sector públic estan massa bé com per queixar-se tot i que l’empresa més gran de la ciutat (suposo que sabeu a quina em refereixo) és de les més corruptes i brutes que existeixen malgrat que hauria de ser la més exemplar en drets laborals. No cal treballar-hi per adonar-se del que s’hi cou.

A l’empresa privada la situació tampoc és millor. Les petites i mitjanes empreses, sovint familiars, no tenen cap mena de respecte per les persones treballadores passant-se totes les lleis i convenis per l’arc del triomf gràcies a la ignorància de la gent en aquests temes. Ignorància i també por, si se t’acudeix qüestionar la manera com es fan les coses en aquestes empreses, els seus caps, actuant com una veritable família siciliana se’n cuidaran prou que et torni a costar molt trobar feina avisant fins i tot les ETT’s de la mena de treballadora que ets.

I que dir de les grans i flamants empreses de la comarca, cau de rates amb més encarregats dels necessaris que exerceixen la veu de l’amo com si els hi anés la vida. Amb l’hipoteca penjant d’un fil a la gent només li queda encomanar-se perquè no li toqui a la propera regulació de plantilla o concurs de creditors, eufemisme de la suspensió de pagaments de tota la vida. La salvaguarda dels llocs de treball ens converteixen a gairebé tots i totes en uns pilotes o com a mal menor en persones que perdem la capacitat de ser crítics amb allò que ens envolta. Dels nostres benaurats representants sindicals que no apareixen mai per la feina millor en parlem un altre dia que avui no tinc ganes de vomitar.

No sentiu la pudor? Jo si i aquesta vegada no és el Fluvià.

Ignatius J. Reilly

Per començar, volem agrair al Secretariat Permanent del Comitè Regional de la CNT de Catalunya i Balears la seva invitació per poder continuar el debat a les pàgines de “Solidaridad Obrera”.

També volem agrair-li la realització de la crítica apareguda en la vostra plana a Internet i en la citada publicació. Per tant, valorem molt positivament l’aportació al debat realitzada pel Secretariat Permanent del Comitè Regional, ja que aquest era el propòsit principal que es volia aconseguir amb la reedició del llibre “Anarquisme i alliberament nacional” del desaparegut col·lectiu Ikària.

Per començar, volem puntualitzar que en la reedició d’aquest llibre, a més del col·lectiu Negres Tempestes i de l’editorial Virus, també han participat Catarko (El Prat de Llobregat) i la llibreria-cooperativa “La Ciutat Invisible”.

També volem deixar clar que les opinions que apareixen en aquest llibre no són les del col·lectiu Negres Tempestes, encara que moltes d’elles puguin ser compartides. Amb la nota introductòria del llibre preteníem deixar-ho clar per evitar confusions.

Bé, és veritat que en moltes parts del llibre són necessàries notes al peu de pàgina (tal com apunta l’article del SP) que ajudin a la lectora a contextualitzar el que està llegint. Si no hi són, no és per manca de voluntat o per crear confusionisme, és per la manera en que es va realitzar la reedició; en moltes de les nostres activitats havíem constatat l’interès per poder aconseguir un exemplar d’un llibre, recordem-ho, que es trobava descatalogat. Durant els contactes previs a la reedició, va sorgir el tema de l’actualització dels continguts del mateix. Degut a la impossibilitat de realitzar aquesta tasca correctament en els terminis plantejats, varem optar per la publicació tal com era originalment però amb els afegits de la “nota introductòria”, els nous annexes i l’epíleg “Independència Total, Anarquia Sense Límits” de Jordi Martí i Font. Volíem també, que la publicació del llibre servís de catalitzador per a l’actualització del mateix i dels seus continguts i pensem que així ha estat perquè alguns passos s’han donat en aquest sentit.
Pel que fa a les opinions sobre la CNT-AIT i la seva militància d’aquella època, així com la resta de l’anàlisi i opinions expressades al llibre, són opinions dels seus autors. En totes les presentacions que hem portat a terme deixem clar que està redactat el 1982/83 i publicat el 1987, de fet en la introducció de l’original els autors ja avisen d’això. És per aquest motiu i pel que abans hem exposat que no vam considerar indispensable la inclusió d’aclariments . A més, considerem que tota lectora té prou criteri com per no fer-se una opinió sobre el funcionament actual d’una organització amb un únic anàlisi -parcial- realitzat vint anys enrere.

Per totes aquestes raons, tampoc ens hem vist en l’obligació d’aclarir amb què està d’acord Negres Tempestes i amb que no ho està. A la nota introductòria ja deixem clar que no es tracta de la reedició de cap mena de “bíblia”. Simplement es tracta de la reedició d’un dels comptats assaigs que d’una manera extensa intenta explicar des del moviment anarquista dels Països Catalans l’alliberament nacional des d’una perspectiva llibertària. A més, no oblideu que la reedició d’aquest llibre és un projecte de diversos col·lectius i individualitats que poden o no coincidir en les seves opinions i anàlisis. Imagineu-vos com hagués quedat el llibre si en cada full aparegués una nota al peu amb l’aclariment sobre amb què està d’acord Negres Tempestes, amb què ho està Catarko, amb què la Ciutat Invisible, etcètera.

Resumint i com aclariment present i futur, les opinions del col·lectiu Negres Tempestes apareixen degudament signades. És a dir, que apareguin al llibre, només són opinions o escrits assumits pel col·lectiu la nota introductòria i l’annex 10 de títol “anarco… quèeee?”.
Amb l’ànim de continuar el debat, volem aprofitar l’oportunitat per donar la nostra opinió sobre el model organitzatiu i la nomenclatura utilitzada per la CNT-AIT. Ho fem des d’una postura de respecte absolut i compartint l’opinió de Marcel Surinyach Casals de que tant de bo tots els problemes fossin tan petits.

Pel que fa al model organitzatiu de la CNT-AIT, considerem que la seva organització a nivell de l’estat per qüestions sindicals ve donada pel fet que moltes lleis sociolaborals venen donades per organismes estatals. Tot i això entenem que a vegades s’ha utilitzat aquest model com excusa per no editar publicitat o material en català. També volem apuntar que en els estats membres de la Unió Europea, les polítiques venen dictades des dels òrgans de poder de la mateixa, sent els governs dels estats mers adequadors de les normes estatals a aquestes disposicions. Per tant, l’organització a nivell d’estats deixa de tenir una importància cabdal. A més, volem preguntar el següent: si la reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya aprovat té previst desenvolupar el marc català de relacions laborals, com respondrà la CNT-AIT estatal i la CNT-AIT de Catalunya i Balears?

També pensem que l’organització a nivell d’estat afavoreix la interiorització de les fronteres administratives. Per això, animem al CR i a la militància de la CNT-AIT de Catalunya i Balears a trencar aquests esquemes mentals i a intentar establir lligams amb organitzacions i individualitats de la Catalunya Nord aprofitant conflictes que ens afecten a totes com són la lluita contra la MAT, la lluita contra Bolonya o conflictes purament sindicals.

Respecte a la nomenclatura utilitzada, entenem que aquesta és fruit d’una època en la que la terminologia emprada socialment bevia àmpliament del conceptual dels estats-nació europeus. L’ús de nació s’emprava per denominar els marcs estatals i conceptes com pàtria (regió tenia una concepció més de “territoris que conjuntament formen part d’un tot”) eren els utilitzats per definir les realitats “nacionals”, els pobles que cohabitaven aquests marcs (només cal mirar hemeroteques de clàssics anarquistes d’arreu d’Europa) . Sembla lògic l’ús d’aquesta nomenclatura en el moment de la seva creació, de la mateixa manera que sembla lògic que a l’igual que l’anarquisme (en totes les seves vessants) ha evolucionat en altres aspectes també ho pot fer en la terminologia emprada. Sabem que la CNT-AIT té els mecanismes per poder realitzar el canvi de nom, però el cas és que aquest no es realitza engreixant i legitimant un estat contra el que som conscients que lluita. Una possible causa podria ser que hi ha problemes més importants a tractar, però per a nosaltres demostra que hi ha una manca de sensibilitat que queda demostrada perquè a la majoria dels membres de la federació no els importa com s’anomeni aquesta. Igual que fa 90 anys les qüestions de gènere no estaven gaire presents a la agenda del moviment llibertari i ara ens cuidem molt d’utilitzar llenguatge sexista, considerem que un canvi d’aquesta nomenclatura actualitzaria els ideals d’independència i descentralització propis de les nostres idees.

Per acabar, aprofitem per animar a totes les afiliades i sindicats a fomentar l’ús del català i a realitzar publicacions en català. Penseu que encara que l’àmbit lingüístic és més reduït que el castellà això no fa que una llengua sigui inferior a una altra de la mateixa manera que un individu mai serà superior a un altre. Plantejar l’ús i foment de les llengües en base al nombre de parlants és jerarquitzar-les, col·locar unes per damunt de les altres i per tant donar per fet que unes són millors que les altres (voluntàriament o involuntària). Entenem que les llengües no son mers instruments per entendre’ns sinó una manera de veure i interpretar el món i la natura, cada llengua desapareguda és una pèrdua per a tots els éssers i amb ella desapareixen flora i fauna i una manera d’interactuar amb el món en aquells espais on són pròpies. Però no es tracta només de reduir-ho tot al fet cultural sinó de qüestionar els marcs contra els que lluitem, els estats i les seves autoritats, i que fruit de la Il·lustració i de la concepció de estats-nació hem deixat de banda els valors reals del federalisme. El federalisme implica en si mateix la voluntat de federar-se, la llibertat de federar-se i per tant cal l’existència d’aquesta llibertat en els territoris per poder-se federar en “estructures” més “elevades”. Només l’experiència ens podrà apropar a entendre quines raons portaran a una comunitat humana i a una altra a federar-se entre elles (les similituds culturals, els interessos econòmics,…), es tracti d’uns veïns, d’un barri, d’un poble, d’una comarca o més enllà. El que tenim clar és que qüestionar les estructures sorgides de la Revolució francesa ens aproparà més a l’ideal federatiu que l’anarquisme planteja com a sinònim de llibertat.

Col·lectiu Negres Tempestes – www.negrestempestes.org Juny 2008

Un breu article del Secretariat Permanent del Comitè Regional de la CNT catalano-balear sobre el llibre “anarquisme i alliberament Nacional”, reeditat per Virus Editorial i el col.lectiu Negres Tempestes.

Click aquí per veure’l.

Més informació a:

http://www.negrestempestes.org/

Jo ja ho vaig veient venir des de fa temps. Al meu lloc de treball, quan una persona fa massa temps que està formant part del comitè d’empresa acaba desenvolupant quelcom semblant al “síndrome d’Estocolm”. S’acaba identificant massa amb el gerent de l’empresa, i acaba comprenent els seus “gran$ probleme$”.

Perquè la situació que he viscut últimament al meu lloc de treball va ser realment de la “Twilight Zone” (o com s’escrigui).

Total, que en una assemblea (miracle, en portem 2 en 4 anys!), el “representant” dels treballadors va i ens informa que aquest any ens haurem de tornar a estrenyer el cinturó (un altre cop), ja que l’empresa no ha pogut apujar els preus del producte final tan com hauria volgut a causa d’una sèrie de motius, que costen una mica de creure, i que no venen al cas (total, no hi haurà un augment salarial fora del IPC i l’acord de conveni provincial).

Desprès fa un repàs de la facturació de l’empresa i ens comunica que l’empresa (segons el gerent) va bé. Com els últims 5 o 6 anys com a mínim. En tinc constància per gent que es relaciona amb les “altes esferes” i que els hi veig també els mateixos símptomes del síndrome que ens ocupa.

Les dades eren uns 14 milions d’euros de facturació i de cara a l’any que ve es preveu arribar als 14,5/15 milions d’euros de facturació….

“FACTURANT” LA MEVA HIPÒTESIS (absurda és clar….):

Diguem que tot i anar bé l’empresa ,els beneficis nets han sigut “justets” , d’un 10% per exemple (fos tan “justeta” la puja del meu sou aquest any!).

Això seria més o menys uns 1.400.000 euros nets (232 milions i pico de pessetes d’abans).

Evidentment estic segur que els beneficis són superiors al 10% .Però, entre 100 treballadors (arrodonint els nombre) que som a l’empresa, si ens apugés el salari uns 30 euros al mes, que per alguns seran “quatre duros”, però a mi ja m’anirien bé (ja que el meu sou net no arriba ni a 1000 euros), li suposarien a l’empresa una despesa de 36.000 euros anuals (6 milions de les antigues pessetes).

Resumint:

Si l’empresa te uns beneficis de 232 milions i pico de pessetes li quedarien desprès del “detall” dels 30 euros mensuals a tots els treballadors 226 milions… no en fa prou la gerència per “anar tirant”? (ei! i no li hem posat el diner negre… un 10 % del benefici net? 144.000 euros més o menys? segur que em quedo curt).

Això si, per part dels “representants” dels treballadors ni els hi passa pel cap dir-li quatre coses a la gerència de l’empresa. Que ja té masses problemes per arribar a final de mes!

Ah! I la majoria dels “currantes” anar callant, es clar, no molestéssim pas a ningú per reclamar una mica de repartiment dels beneficis que generem entre tots! Al final ja només em falta sentir allò tan popular a la nostra comarca de que “ENCARA GRÀCIES QUE ET DONEN FEINA” !

Si és que l’empresa la puja tot solet el nostre estimat gerent! Tenim el que ens mereixem i punt!

Article escrit per “El que sempre es queixa de l’empresa”

Dieu-me estúpid. Torneu-me a dir estúpid. Perquè cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. Cal ser estúpid perquè les meves preguntes pequen d’ingenuïtat i de candidesa. Neixen coixes ja d’una educació catòlica basada en el creure i no qüestionar allò que prové de dalt: del mestre, del pare, la mare, el capellà o qualsevol que en un moment donat tingui el poder. I el poder, ara, el tenen els bancs. Ells, en la nostra adultesa han esdevingut els nostres amos. Ells gestionen les nostres nòmines, els nostres crèdits personals, els embargaments, els pagaments amb targeta de crèdit… Controlen tot el nostre sistema econòmic; ens venen les cases i ens les deixen pagar a terminis amb un interés per la gestió. Cara somrient, calvície conservadora o silicona juvenil: cada ovella té el seu ovi. I ells publicant puntualment cada trimestre la desvergonya de beneficis que han tornat a acumular.

Pregunta: es podria viure sense bancs?

Dieu-me estúpid. Torneu a dir-me estúpid. Cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. Perquè en la meva estupidesa continuo recordant allò que és important: allò que sembla que és important. I en aquest món el en el que vivim és important, diuen o deien (ja no sé res, jo), diferenciar entre allò públic i allò privat: per moltes raons que tothom enumerarà ràpidament. Jo, com a bon ésser subeducat, em limitaré a només una diferència i aquesta no és altra que la que diu que allò públic està pagat per l’esforç conjunt i obligat de milions de persones i empreses; ningú més no financia l’estat sinó les persones físiques i jurídiques que es busquen la vida en ell. Per altra banda, allò privat és allò organitzat per una sèrie de persones que cerquen un benefici econòmic; elles hi inverteixen i n’obtenen els beneficis o suporten les pèrdues… Fins aquí plata, enginyers de l’economia postmoderna.

Pregunta: per quina raó el Banc Central Europeu ha “injectat” diner públic dins el “sistema financer europeu” per tal de mantenir el valor dels bancs que feien fallida? Per quina raó els adlàters del liberalisme econòmic han salvat els bancs de l’economia nord-americana (mundial, per gràcia de la globalització) injectant milions i milions de dòlars provinents de la Reserva Federal ianqui? I anant ja a salvar els mobles que és el que sempre ens queda: tornaran, algun dia, aquests calers?

Nota eufemística: qui diu “injectat” diu regalat. Qui diu “sistema financer europeu” diu grans bancs internacionals, corporacions globals i grans gestors-especuladors-inversors en borsa.

Dieu-me estúpid. torneu a dir-me estúpid. Cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. L’estat, diuen o deien administra, d’aquí que també se l’anomeni “administració”. Ens administra, vaja, però un cop ja he arribat a la resposta de les preguntes anteriors ja no em crec gaire res. Si l’estat ens administra, si l’estat sap que hem estat, estem essent i continuarem sent durant molts anys víctimes de l’especulació immobiliària, per citar-ne una de moda i a pèl amb lo dels bancs que fan fallida, perquè no volca tota aquesta millonada directament a sobre de qui l’ha generada i que ara la necessita? Per què s’ha d’anar a rescatar a miserables especuladors de borsa que es dediquen precisament a evadir impostos i a invertir allà on el benefici és més descarnat? Perquè l’estat (o els inabastables europeus) no “salven de la fallida” als milions de famílies que ja tremolen quan senten a parlar de crisi? Com ens administra l’estat? Alimentant els llops que ens degollaran?

Hem de concloure que l’estat ens considera menys importants que a les institucions bancàries. Considera menys important els seus administrats (font de la seva legitimitat i de gran part dels seus ingressos) que aquells que tot i essent també administrats s’enriqueixen dins el seu territori. Més encara: l’estat considera més importants aquells que des de diferents tribunes i amb més o menys volum exigeixen la no intervenció estatal en els afers econòmics… precisament perquè pensen que són capaços d’autoregular-se via mercat lliure (si així fós, més d’un banc ja hagués estat escenari de suïcidis de directius, de denúncies de petits clients estafats, d’espectacle mediàtic, d’algun despistat condemnat “exemplarment” i una mà hagués tapat l’altra). Però l’estat prefereix les finances a la població. Bonica contradicció que ens porta a la primera pregunta.

I en aquest bucle estic. Tan senzill com hauria de ser tot: ajuntes les peces del puzle i et surt la imatge. Però la imatge es distorsiona quan s’intenta sobreposar a la realitat palpable. I aquí continuo, assumint el rol del capellà d’antuvi, dient-me a mi mateix que sóc estúpid, que en alguna part de l’equació m’he oblidat d’algo important… algú sap què?

Estassaverders

Mort en vida me tenen aquells i aquelles que em demostren, per sort no molt sovint, que ja no ens calen enemics, ara nosaltres som, sembla ser, els nostres pitjors enemics.

I és pel que es veu no en sabem. No hem sabut fer dels sindicats el lloc on aprendre què és la CNT, com funciona, quins són els seus mètodes de treball, etc. I no dic jo que la culpa, com sempre es diu, sigui dels companys i companyes més veteranes; és molt fàcil donar sempre les culpes a la resta del món però si conveniu amb mi que hi ha un dèficit de coneixement de què és i com funciona la organització, això es pot explicar, en gran part, pel poc interès que té la gent nova en saber com es mou per dintre aquesta eina que és l’anarcosindical. Aquest és el fang que fa que tinguem uns peus dèbils que no permeten a l’estructura de la CNT mantenir-se amb tota l’estabilitat que és necessitaria. I aquest mateix fang, la manca de formació anarcosindicalista que pateix la gent que no porta molt temps als sindicats (o si), ens porta fangs plens de brutícia.

Taifa és aquella que intenta fer-se amo i senyor d’un regne (encara que aquest sigui imaginari) on ell o ella són imprescindibles, omnipresents i, conseqüentment, omnipotents. Bé, en principi, al nostre sindicat tenim mecanismes per frenar aquestes ànsies d’alguns de crear un poder des d’on manipular la gent i les accions cap al seu benefici personal (sigui aquest econòmic, social, psicològic, etc.) però això no treu que dins les assemblees es donin discussions, rivalitats i… les seves conseqüències: polaritzacions, àmbits de poder informals, etc. No seré jo qui digui com les assemblees locals han de solucionar els seus problemes. El que si diré és que la manca de formació de la gent que forma la CNT fa més fàcil que un malentès o el fet de perdre una discussió o una votació en una assemblea acabin degenerant en agres discussions, desqualificacions, insults i un llarg etcètera que demostra que estem lluny del món més just i més lliure que diem portar a dins.

No cal posar exemples; féu memòria i veureu que no estic parlant del sexe dels àngels. La manca de formació anarcosindicalista i les seves conseqüències són el pa de cada dia d’uns quants sindicats. I que cadascú miri allà on el portin els ulls, però us recomano que us fixeu en allò que teniu a la vora.

Companys: cal saber on s’està per, primer de tot, saber si s’està al lloc que es vol. I en segon lloc perquè per tal que un mecanisme funcioni, tots els seus engranatges han d’estar afinats i fent força en la mateixa direcció. Si, senyores i senyors: la CNT no és un cau de llops esteparis sinó una eina d’atac i defensa d’una classe social contra els seus antagonistes: tan senzill com això. I aquest mecanisme està basat en el lliure pacte i en la lliure federació perquè necessita molts engranatges en moviment per avançar (perquè avança en molts aspectes i perquè l’enemic és gran també i poderós) d’acord amb els seus objectius. Objectius, tàctiques i finalitats que més d’un il.luminat s’hauria de llegir i preguntar-se si hi està d’acord abans de continuar sembrant odis, rivalitats i misèries en unes assemblees locals que poc volen tenir a veure amb la seva confusió o, potser, desubicació.

Pamplines Again